La idea
Santi Moix arriba a Seurí quan és encara un nen. Tot el que hi veu i sent, els colors, les llums, les olors, la gent, li deixen una petjada que perdurarà amb els anys. La vida el portarà lluny de Seurí, també de la seva Barcelona natal. Però el Santi torna una vegada i una altra, recordant tots els dies que sent un nen, davant del cavallet, pintava aquells paisatges de muntanya, les vaques als corrals, els pagesos, el verd dels prats…
En una d’aquestes tornades, dos veïns de Seurí li proposen, en el que ell creu que és una broma, pintar l’església del poble. L’Església! Però no es tracta de cap broma, és una idea esbojarrada potser, però, perquè no?
En Santi torna a entrar en aquella església aprofitant la missa de festa major. És un matí d’estiu. S’hi canten els goigs de Sant Víctor. I hi veu les humitats, les esquerdes, les cicatrius de guix blanc. I hi sent el silenci, quan tothom n’ha sortit i es tanca la porta, amb una clau llarga i vella. A fora, el dia és radiant. La natura, exuberant. Les llums, el paisatge, els sons, el tràfec de l’estiu. A fora tot és viu. I llavors el Santi decideix acceptar la proposta. I alhora s’imposa un gran repte.
Seurí en el projecte
Seurí té en aquest moment 15 habitants. Es troba a 1200 metres d’altitud, en un racó de la vall d’Àssua. Una vall tranquil·la, de muntanyes arrodonides, on la figura del pastor i el pagès és una insígnia de la seva identitat. Al caps del poble, l’església de Sant Víctor. Una església que hauria passat desapercebuda als ulls de qualsevol visitant, i que s’obria només un cop a l’any. Per la festa major. Un edifici de parets altes, marcades pel pas del temps. Humitats, pedaços de guix blanc que refeien les esquerdes sobre una pintura antiga de tons blaus i ocres descolorits. Cicatrius en un edifici barroc, molt modificat, i que deixa veure molt poc del seu origen romànic.
El repte ha estat fer possible que una petita església de muntanya, a través de la intervenció pictòrica de l’artista Santi Moix, ens faci gaudir d’una bellesa que desvetlli la nostra vessant sensible.
La natura, el paisatge, els animals, el soroll del riu, les nits estelades, els núvols, les tempestes d’estiu, el reflex de la llum blanca als llosats, el rajolí d’aigua que no para, les truites… De la mà de l’art, la força que hi ha a l’exterior entra i transforma l’interior del temple.
L’artista ha estat capaç de copsar els colors de l’entorn, plasmant-los en la seva creació, fent d’aquest espai un lloc privilegiat per a l’admiració, la contemplació, on sembla que la matèria hagi desaparegut i únicament hi resti l’harmonia, el color, la llum, i el misteri.
L’església és un lloc de recolliment i de celebracions litúrgiques, l’art del seu interior ens eleva vers el transcendent, vers la bellesa infinita.
La intervenció
Aquestes són, per a Santi Moix, les bases de la seva intervenció:
La natura com a element de la cosmogonia religiosa. “Jo cerco saber comunicar allò que existeix, però que no veiem, allò que només Déu veu. Així jo vull anar en la mateixa direcció de la naturalesa, és a dir, de dins cap a enfora. Voldria aconseguir una aproximació a la naturalesa de la mà de l’home, intentant, com feia Gaudí o els Mestres del romànic i del gòtic (en els claustres dels monestirs), arribar a Déu emulant la seva obra i descobrint aquells secrets imperceptibles”.
Els colors. “Les taques originals van guiar la meva intervenció. La meva intenció seria poder ser hereu de l’art popular que, amb tanta saviesa, es va aproximar a la natura a partir d’una policromia fonamentada en els colors propis de l’indret. Voldria crear colors inspirats en la llum i en el poble de Seurí i els paratges que l’envolten”.
La gent de la vall. “Aquesta humanitat residual que va saber viure en plena harmonia amb la natura fins ben entrat el segle XX. Vull explicar l’equilibri de la naturalesa amb els éssers vius, tant animals com vegetals; i les eines de treball dels pagesos del poble que van permetre aquest equilibri. Amb el dibuix de les eines vull fer un retrat imaginari de la gent que viu a la vall. Les eines els identifiquen i els dignifiquen. Allò que se’n diu l’ordre ocult”.
Un espai de recolliment, meditació i pregària. “A partir dels tres elements anteriors, propis de l’equilibri del nostre exterior, voldria aconseguir que l’espai ajudi a enriquir el món interior dels visitants. Fer trobar en els que visitin i visquin l’església, que aquesta circulació de la naturalesa sigui font de l’equilibri propi de l’amor, la comprensió, la compassió, del donar i rebre, de sentir-se viu. Amb els tons, les taques, i el grafisme a les parets voldria despertar la curiositat del visitant i que es faci seva l’obra. Voldria aconseguir l’harmonia, que faci de fons a l’objecte principal, que estarà penjat al centre de l’absis com a punt culminant d’aquesta manifestació de cerca de Déu a través del contacte íntim amb la natura”.
Al fresc
La pintura al fresc ha estat la tècnica escollida per assegurar la perdurabilitat de l’obra i com un tribut als grans mestres del romànic, que van donar llum i color a bona part de les esglésies del Pirineu.
La pintura al fresc requereix el treball conjunt de l’artista i de l’estucador. Aquesta tècnica pictòrica es realitza sobre una superfície coberta amb dues capes de morter de calç; una de major gruix, amb calç apagada, sorra i aigua; i una segona capa, més fina, de pols de marbre, calç apagada i aigua. Els pigments s’apliquen sobre aquesta última capa, quan encara conserva la humitat. Per això, obliga el pintor a treballar amb rapidesa, i al cap de poques hores de l’aplicació del morter. La principal dificultat de la tècnica radica en el fet que no admet correccions, ja que una vegada s’han aplicat els pigments, aquests s’absorbeixen immediatament per la superfície. A més, el pintor ha d’anticipar el color resultant, ja que en assecar-se, la tonalitat canvia.
La tècnica de la pintura al fresc és la que domina bona part de la intervenció artística. Per a realitzar alguns dels elements que acompanyaran l’obra, fonamentalment flors i elements vegetals, s’han utilitzat també un material sintètic adherible al morter de calç. La flor central de l’església, és de terracota i porcellana.
Qui és Santi Moix?
Santi Moix neix a Barcelona el 1960.
Als 26 anys viatja a Nova York, on s’acaba instal·lant.
És un creador polifacètic, que ha treballat en nombroses disciplines: escultura, dibuix, pintura…
La seva obra és atrevida, enigmàtica, de vegades inquietant. Navega entre l’abstracció i la figuració, ocupant un paper rellevant la natura i la relació de l’home amb aquesta.
Reserva la visita comentada
L’aforament és limitat i cal reservar amb antelació.
Mira’t el calendari, i omple el formulari, truca o ens envies un mail. Et confirmarem la visita.
6€ per adult; 4’5€ per a joves entre 13 i 18 anys.